“Sant Ramon ha estat sempre com una família”

L’Andrés Quílez s’emociona durant la conversa. Repassa una vida que s’ha caracteritzat per la lluita. Primer per tirar endavant la família. Després, per fer de Sant Ramon un barri millor. La veu li trontolla quan parla del seu fill, la seva neta o del seu germà. Perquè si alguna cosa li ha ensenyat la vida és que els que t’envolten ho són tot. I aquí inclou els veïns. Per això diu que a Les Corts s’hi sent “com a casa”.

Tot comença el 16 de desembre de 1947, no massa lluny d’aquí, a l’altra banda del que avui és la carretera de Collblanc. La mare tenia cura de la llar però també feia ‘estraperlo’ amb el que podia. “Comprava un sac de patates i després les venia amb un carretó pel barri. El que fes falta perquè a casa poguéssim estar bé”. El pare feia maons d’obra vista i treballava on ara hi ha l’Associació de Veïns de Sant Ramon de la que l’Andrés n’és el president. Una de les moltes casualitats que han envoltat la seva trajectòria.

La infantesa de l’Andrés seria impensable avui en dia, però llavors, amb una postguerra que s’allargava sense remei, era ben habitual que un nen es posés a treballar tan aviat. Ell va poder estudiar dels 7 als 9 anys, però quan encara no havia complert els 10 es va haver de posar a treballar “per portar menjar a casa”. Fabricava pintura amb les mans, però no va poder aguantar més de dos anys perquè la seva pell encara no era prou robusta i rugosa com per aguantar els productes químics. D’aquells temps recorda bé la companyonia que hi havia entre comerciants a Les Corts. “Si entrava un client i et demanava un color que no tenies, podies anar corrent a un drogueria que hi hagués a prop per demanar el pot. Te’l donaven sense preguntar, perquè no hi havia competència ni avarícia. Els botiguers s’ajudaven molt més. Ara hi ha més enveges i es funciona amb menys visió d’equip”.

Vida autodidacta

També va estar un any fent neules en una casa particular que, coses del destí, acabaria sent el pis dels seus sogres. Després va passar quatre anys fabricant televisors a l’empresa Vanguard. Allà va conèixer la Rosa, amb la que porta més de 50 anys compartint la vida. Tornat de la mili va començar a derivar cap a feines electròniques, fins que va entrar a la companyia que avui és Endesa i s’hi va quedar 35 anys. En va sortir com a cap d’averies. En resum, una vida laboral autodidacta condicionada per la necessitat, plena d’esforços i sacrificis.

L’Andrés i la Rosa van viure durant set anys a casa els pares d’ella. “En tinc molt bon record, si hi havia alguna discussió em donaven la raó a mi i la Rosa sempre em deia que semblava jo el fill”, bromeja. Després es van comprar el pis de Cardenal Reig. Llavors ja havia nascut el Xavier, el seu únic fill. Una crua malaltia quan era molt petit el va tenir gairebé paralitzat durant quatre o cinc anys. L’Andrés, més de 40 anys després, recorda aquells temps difícils amb molta emoció. “Un dels dos havia de dormir en una cadira al seu costat per si necessitava alguna cosa. Van ser moments molt complicats, però avui el Xavier gairebé no recorda gairebé res i fa vida completament normal”. D’aquella època li queda la tenacitat, la paciència, la resiliència.

Superar aquell tràngol, que no va ser gens fàcil, va enfortir la família i va donar molta perspectiva a l’Andrés davant dels problemes. Potser per això és un líder veïnal pragmàtic, dels que escolten més que parlen. Primer va ser president de la seva comunitat durant 13 anys. Allà va començar a entendre el treball comunitari, lo complicat que resulta sovint respondre a totes les demandes. Fa uns 10 anys va decidir entrar a l’Associació de Veïns de Sant Ramon, però ho va acabar deixant per desavinences amb la junta. Hi ha tornat a entrar al febrer del 2020 com a president, un mes abans que tot canviés i que una pandèmia global ens colpegés a tots. Però en cap cas se’n penedeix. L’entitat disposa de local propi al passatge de Jordi Ferran, una de les petites travesseres de l’avinguda de Sant Ramon Nonat. El van comprar fa prop de 20 anys després que els toqués el Gordo de la loteria de Nadal.

Arribar a la gent gran

Diu que el seu repte ara és poder arribar als veïns. “Hi ha molta gent gran que no té internet ni ‘whatsapp’, i tenen el mateix dret que tothom de saber què està passant al barri. Enviem cartes, però just quan volíem començar a passar per les reunions de comunitats per presentar-nos, va començar el confinament”. “Això -segueix- sempre ha estat una família, però la gent va envellint i les necessitats canvien. Per això és important que fem de pont entre els veïns i els polítics, per fer arribar les queixes i demandes que facin que la vida al barri sigui millor”. 

A l’Andrés, però, li sap greu que els joves de Les Corts no s’impliquin més en les associacions del districte. Ara, explica, ha entrat una noia a la junta de l’associació, però no hi ha manera: no connecten amb les entitats. “Sempre diem que no s’impliquen, però el problema també pot ser que no haguem sabut implicar-los”, lamenta l’Andrés. Tot i això, està encantat amb el barri. Feliç amb les voreres amples, les zones verdes, la sensació d’estar rodejat “de gent que coneixes de tota la vida i que ja forma part de la teva vida”. “Es podria fer molt més, clar que sí. Per això estem, per demanar quatre coses i que ens donin una. L’estira i afluixa habitual entre les entitats i l’ajuntament”.

La pandèmia se li ha fet especialment crua perquè té una neta de tres anys que ha pogut gaudir molt poc. La veu se li talla quan en parla. Gairebé no l’ha pogut veure i tot plegat, la “deshumanització de la societat”, li sembla lamentable. Això li porta a reflexionar sobre la gent gran. Creu que no se’ls ha tingut prou en compte, que la sobreprotecció ha portat molta tristesa a unes persones que valoren molt, moltíssim, el fet de poder veure els seus fills i nets, ni que sigui una estona. “La meva neta al covid li diu caravirus… Tinc la sensació que la seva vida s’allarga mentre la meva s’acurta. És un sentiment molt dolorós i crec que compartit per molts avis. Només espero que tot passi ben aviat i que d’alguna manera puguem recuperar el temps perdut. No sé si en sortirem més forts, però sí que en sortirem més units”.

Bona part d’aquests mesos els han passat a la casa que van comprar fa uns 15 anys a tocar al monestir de Santes Creus, no gaire lluny de Valls, a Tarragona. Allà hi té un hort que s’ha convertit en la seva gran afició. “No m’agraden gens les verdures, però mira, em distreu”. Quan tornen a Les Corts aprofiten els dies bons per passejar. Cap a l’avinguda Madrid, cap a Tavessera. O fins el centre comercial Finestrelles. Diu que ja no hi ha la tranquil·litat de quan era petit i tot eren camps de flors. “A canvi, però, ara tenim serveis, equipaments i transport públic. Tenim de tot. És un barri molt còmode”.