“Les Corts manté un ambient molt familiar”

La vida de la Carme Turigas gira a l’entorn de l’avinguda de Sant Ramon Nonat. Aquí hi va viure, hi va treballar i hi tenia el col·legi de les monges del Sagrat Cor. Aquí, en definitiva, hi ha estat i hi és molt feliç. Per això aquesta dona enèrgica, de 73 anys, diu que de Les Corts li agrada tot. Deu ser perquè ho sent casa seva, una expressió que es fa servir sovint i que en el seu cas és literal. Com si això fos un poble, és d’aquells veïns que a cada pas es troba un conegut. I clar, t’hi atures i et poses al dia, tot xerrant una bona estona de les teves coses i donant records pels de casa com a comiat. Això potser no és el que era, diu, però el barri segueix sent molt barri.

Nascuda l’any 1947, ha treballat durant més de mig segle a la Bodega Aregall, una de les més mítiques del districte pels seus plats contundents: peus de porc, cua de vedella, bacallà a la llauna, ‘callos’, cap i pota… D’aquells llocs que, després d’haver-hi dinat, més val que no tinguis molta feina perquè el que et demanarà el cos és una bona becaina. Potser per això, perquè deixen la gent satisfeta, han aconseguit mantenir clientela de tota la vida. La Carme hi va entrar als 20 anys, quan es va casar amb el fill del propietari. El seu sogre l’havia obert el dia de Reis de 1951. Ella es va posar el davantal el 1967 y fins aquest any no se l’ha tret. “Ja no podia amb la meva ànima…”, diu. Quan les cames han començat a fallar ha decidit que ja n’hi havia prou, i que era moment de cedir el testimoni al seu fill, l’Esteve, que ara n’és l’encarregat juntament amb la seva dona, la Zarina, que ha heretat la difícil tasca de mantenir la carta de plats de la Carme.

Les bodegues i els bars solen ser llocs de trobada. De conversa, de tertúlia. També de discussió. En aquestes taules, ja sigui amb un vermut o un refresc a taula, hi ha la costum d’arreglar el món. Però també d’endreçar el barri. I clar, la Carme no podia ser aliena a tanta realitat. Per això, quan es va adonar que hi havia molta feina a fer, va decidir implicar-se. Va ser vicepresidenta del Consell de Barri de Maternitat-Sant Ramon durant un munt d’anys i va fer de la bodega la seva oficina. “La gent sabia que a mi m’agrada escoltar i venien a compartir els seus problemes per tal que jo després els portés als polítics de torn. Em va tocar lidiar amb Jordi Hereu, amb Antoni Vives…, tots han aportat alguna cosa diferent, però crec que no haguessin pogut fer pas gaire si els veïns no ens haguéssim queixat, perquè som nosaltres els que realment coneixem la gent i els carrers”.

Els tècnics del districte de Les Corts ja la coneixien. “Saben que sóc molt de cridar, però baralles, cap ni una. Això sí, defensaré els meus arguments fins on calgui per millorar la vida dels meus veïns. I la dels comerciants, és clar. Perquè és important que tothom recordi que un barri sense comerç, és un barri sense vida”. D’aquells anys de pont entre la ciutadania i l’Ajuntament es queda amb l’orgull i la satisfacció d’haver estat útil a tothom. Ja fos per un pas de vianants que feia falta, per un semàfor que no funcionava, uns contenidors mal posats o una finca amb uns veïns complicats, ella sempre prenia nota i feia seva la reivindicació. “Com a mínim ho vaig intentar. Rebre la gent a la bodega, poder escoltar-los i apuntar-ho tot en una llibreta era una responsabilitat molt maca”.

La Carme no pot evitar sentir certa nostàlgia del passat. Recorda que on ara hi al el Camp Nou abans hi havia camps de cultius de flors de la família Reig. “També hi havia una riera i una bòvila. Tot això era un barri de casetes baixes amb jardí propi, moltes amb residents habituals i algunes d’estiueig. Hi havia un munt de flors. I el Polo, que sempre ha format part de l’entorn. Amb l’arribada del Barça tot va començar a canviar ràpidament. Edificis més alts, menys vida de barri. Potser hagués passat igualment perquè els temps són els que són, però sí, trobo a faltar que tothom es saludi pel carrer. L’avinguda de Sant Ramon, per exemple. Abans era un poble i ara és una mica més ciutat dormitori, però sí que es manté l’ambient amable i familiar”. Però compte, tot i l’enyorança, que ningú gosi tocar-li Les Corts a la Carme. “Això ha estat, és i serà casa meva, i segueix sent la millor zona de Barcelona”.

El marit de la Carme va morir l’any 1997. Ella es va quedar al capdavant de la bodega juntament amb el seu fill. Ara fa cinc anys, aquesta enèrgica àvia (té una neta de 14 anys que és una santa, diu) viu amb el Miguel Ángel Marina, nascut fa 64 anys a Villaescusa la Solana, un poblet prop de Burgos. La vida d’aquest home afable, curiosament, també va estar en part lligada a la restauració, doncs els seus pares, quan ell tenia 8 anys, van venir a L’Hospitalet de Llobregat per obrir un bar. Tot i que va estudiar per ser auxiliar de Farmàcia, ha treballat tota la vida en una empresa de distribució d’aigua. La seva parella, amb la que va compartir més de 40 anys de vida, va morir després d’una crua malaltia. Van tenir un fill, que ara té 36 anys.   

 Ara fa uns anys va conèixer la Carme en una festa de barri, a Sant Ramon. El seu club de petanca hi va participar i van coincidir. D’aquelles coses que et confirmen que, efectivament, a Barcelona encara poden passar coses de poble, com conèixer l’amor en una festa popular. Es coneixien d’abans, però va ser llavors quan va sorgir alguna cosa més. Ara viuen plegats entre El Vendrell, Les Corts y Sant Feliu de Guíxols. “M’agrada anar a Sant Ramon perquè a ella se li il·lumina la cara cada cop que entrem a la bodega. Es nota que allò és realment casa seva”.  

La pandèmia la passen entre El Vendrell i Sant Feliu de Guíxols, evitant per ara, en la mesura del possible, la gran ciutat. Això encara gener més enyorança en la Carme, que a més veu com es seu fill ha hagut de tancar la bodega per les mesures imposades pel Govern per retenir l’avenç del virus. Pateix com si fos encara a la cuina. Pel negoci, però sobretot, pels clients. La seva gent.