“Les Corts té carrers de molta vida”
La pandèmia li ha robat al José Antonio dues celebracions importants. En aquests mesos tan complicats ha complert 80 anys i amb la seva esposa Maria han celebrat les noces d’or. 50 anys junts que tenen Les Corts com a escenari de la seva complicitat. El confinament, però, els va agafar a Galícia, en un petit poblet on hi tenen una casa familiar i on passaven el mes de març tot cuidant les terres i l’hort. Han viscut una era del coronavirus peculiar, lluny de la seva llar i dels seus. La distància i la soledat els ha protegit de la covid, però també els hi ha fet enyorar el barri i la seva gent.
La vida del José Antonio comença a Castellar de la Frontera, un petit municipi emmurallat de la província de Cádiz on el pare hi tenia una plaça de funcionari i la mare hi regentava un petit negoci on venia una mica de tot. “Érem set germans i vam tenir una infància molt feliç en que els grans tenien cura dels petits mentre els pares eren a la feina”. Als 18 anys, el José Antonio, després de passar-ne gairebé cinc en un internat, va entrar a treballar a l’empresa naval de Cádiz, un sector que va reforçar el seu concepte de família més enllà dels lligams de sang. De la costa andalusa va anar a parar a Sestao, on la seva vida va seguir girant a l’entorn dels vaixells.
Cap a Barcelona
Als 28 va venir cap a Barcelona i la seva trajectòria professional va començar a fer un gir cap a les instal·lacions de centrals tèrmiques. Va participar, de fet, en la construcció de les xemeneies del Besòs. El José Antonio es va instal·lar amb una germana a L’Hospitalet. Ben a prop, al mateix carrer, hi havia una perruqueria. Una de les treballadores era la Maria i com sol passar, noi coneix noia, noia coneix noi… Es van casar el 22 de novembre de 1970 i ja van anar a viure al seu pis de Les Corts, al carrer Evarist Arnús, no gaire lluny del camp del Barça. La vida nòmada del José Antonio va canviar de la nit al dia i va començar a treballar a la Seat, on va seguir dedicant-se a les centrals d’energia. Allà s’hi ha estat 35 anys, y com sol passar amb molts antics empleats de l’empresa de la Zona Franca, va crear vincles molt forts amb els companys.
El matrimoni va arribar a uns barris de Les Corts encara en construcció. “Prop de casa hi havia un munt de barraques, i si volíem que els fills (en tenen dos, de 48 i 43 anys) poguessin córrer, havíem de pujar a la Diagonal”. Hi havia solars abandonats, fàbriques encara funcionant…, tot el que envoltava el vell poble de Les Corts i que al segle XIX va acabar convertint-se en una part més de la gran ciutat de Barcelona. Recorda bé la presó de dones, o l’Hospital Sant Joan de Déu. També la Maternitat, que llavors estava tancada i vivia d’esquena als veïns. Parla d’uns carrers desordenats, d’una Ronda del Mig que era una terrible cicatriu que només es podia creuar a través de ponts aeris sobre l’autopista que travessava la ciutat. Allò no era cap sorpresa, perquè les prioritats eren altres, perquè Barcelona, com li va passar a la majoria de grans ciutats, va caure en la temptació del cotxe i no seria fins ben entrat el segle XX que l’urbanisme començaria a canviar.
Veterans de Catalunya
Aquest canvi de vida va coincidir amb la fundació de Veterans de Catalunya, que va començar sent un equip de futbol d’amics que jugaven a la categoria d’empreses. A finals dels anys 70 li van donar la volta al projecte, i veient que hi havia un munt de nens sense recursos que es morien de ganes de xutar una pilota, van crear una escola de futbol. “Els nois que podien pagar, pagaven. I els que no, doncs no. Això no ha anat mai de guanyar diners, sinó d’integració a través de l’esport”, resum el José Antonio, a qui tots coneixen com a Pepe. De l’equip que va començar, sis encara són actius, i molt de tant en tant, es reuneixen per jugar. “Ni que sigui caminant, encara donem una mica de guerra al camp; som l’equip dels juràssics”, bromeja. En el seu 50è aniversari, Veterans de Catalunya ha rebut, a principis de desembre, la Medalla d’Honor de Barcelona, una distinció que emociona el José Antonio perquè li fa adonar-se del pas del temps i de la molta feina que han fet els centenars d’entrenadors que sempre han treballat de franc per donar un cop de mà als nens i les nenes que més necessiten omplir el seu temps lliure.
Avui entrenen a les pistes d’Aristides Maillol, on comparteixen instal·lacions amb d’altres clubs. El José Antonio, si hagués de dir una cosa dolenta de Les Corts, seria precisament aquesta, la necessitat de disposar de més camps de futbol, de més llocs per fer esport. “Sí que estem molt bé a nivell de zones verdes, això s’ha tingut molt en compte. Però falten racons perquè els nens puguin córrer”. La Maria i ell en tenen prou amb el carrer. Els hi agrada sortir a passejar. I també a caminar. Pot semblar que parlem del mateix, però ni molt menys. Quan surten amb intenció de seure una estona en un banc a veure la gent passar, llavors surten a passejar. Un destí habitual és la Ronda del Mig, ara convertida en un amable passeig. I quan surten a fer ruta, a pas lleuger i durant ben bé dues hores, llavors parlem de caminar.
El José Antonio està “encantat” amb Les Corts. “Tenim uns barris molt ben organitzats i veig molta solidaritat. Sovint es diu que els joves passen de tot, però amb nosaltres sempre han estat atents. Aquests mesos que hem estat fora, molta gent s’ha ofert per fer-nos gestions i ajudar-nos en el que faci falta. Tenim carrers de molta vida”. Fins l’octubre es van quedar a Galicia. Van baixar uns dies per anar al metge i van tornar a marxar. Ara, a finals de novembre, ja s’han tornat a instal·lar definitivament a Barcelona. El José Antonio, un cop acabada l’entrevista, torna a agafar el pinzell per pintar, una afició que va brotar amb la jubilació i que practica a casa i al casal. Demà, si fa bo, a caminar una estona. I potser, si no fa gaire fred, es passarà pel futbol per veure com van els nens.
