“Les Corts encara és una mica com un poble”
Difícil avorrir-se escoltant la Maria Victoria. Gairebé no fa falta fer-li preguntes perquè ella, tota soleta, va lligant un tema amb un altre. I sempre explicats amb il·lusió, amb nervi, amb un bon record. No es podria esperar menys d’una persona que als 3 anys va decidir escapar-se de casa. “Nena, on vas?”, la va aturar una veïna. La història ens trasllada a principis dels anys 40, al petit poble de Barbadillo de Herreros, a 60 kilòmetres de Burgos. La Maria Victoria havia iniciat aquella aventura amb dos amiguets que abans de creuar un pont ja no ho van veure clar. “Jo segueixo”, els va respondre ella. Va acabar a la caserna de la policia. “El senyor Aurelio, de la comissaria, que coneixia la família, va enviar un agent a buscar a la meva mare. Ja no recordo gaire res d’aquell dia”. Geni i figura d’una dona que forma part de la història recent de Les Corts. Però primer, repassem com hi va arribar.
El seu pare, militar, va ser destinat a Tarragona quan ella encara no havia complert els 4 anys. Abans de marxar, però, encara a Burgos, el seu germà petit va morir víctima d´un xarampió que es va complicar amb una meningitis. José Luis, es deia, i tenia 18 mesos. La Maria Victoria era molt petita, però recorda el taüt blanc, sobre dues cadires, al menjador de casa. De quan les famílies vetllaven els seus a la llar. Va tenir altres dos germans ja nascuts a Catalunya. Un va morir jove. L’altre viu a Tarragona.
La nena rapsoda
Admet que va ser la “repelente niña Vicente”, la clàssica alumna voluntariosa. “La rapsoda de l’escola”, resum ella. Una nena que portava de cap les monges del Sagrat Cor i que, en presència del cardenal Arriba y Castro va decidir, amb permís del seu pare però amb la oposició de tothom, recitar en català en una època en la que no cal recordar quin paper tenia la nostra llengua en les institucions polítiques i eclesiàstiques. “No vaig anar a la presó…, el cardenal va preferir ser discret i no va dir res”. Ja de ben petita, la Maria Victoria anava deixant clar que seria una persona peculiar, d’aquelles que no deixen indiferent.
Va estudiar magisteri a Tarragona perquè l’altra opció no li feia el pes. “O era mestra o era bibliotecària. I què vols que et digui, els llibres m’agrada més llegir-los que mirar-ne el llom”. Tot allò la va portar a començar a festejar amb un home d’origen alemany, l’Ernest Weikert. Ell era un figura, número 1 de la seva promoció. I ella era la delegada, l’emprenedora, la dona avançada als seus temps. Era qüestió de sumar dos més dos. Es van casar quan ella en tenia 24 anys i ell, 28. “A Poblet, a l’altar major on hi ha les tombes dels reis i les reines”, recorda tota orgullosa.
Abans d’arribar a Les Corts, el matrimoni es va establir al carrer Navas, a tocar de la Meridiana. Vivien amb la mare de l’Ernest, i allò a la Maria Victoria va acabar passant-li factura. “Als dos anys li vaig dir que no podia més, però ja teníem dos fills i l’únic que ens podíem permetre eren els nous pisos de Ciutat Meridiana”. Ciutat Meridiana s’havia començat a construir l’any 1963 de la mà del promotor Enrique Banús, el mateix que dóna nom a un porta a Marbella però que aquí no va voler tenir-hi una implicació tan intensa. Vist el resultat, per alguna cosa seria. Aquí, en aquest marge al nord de la ciutat, hi havia d’anar un cementiri, però es va descartar perquè la zona era massa humida. Els morts potser no, però es va pensar que els vius, doncs mira, cap problema. Aquells edificis es van aixecar de qualsevol manera. La Maria Victoria i l’Ernest van aguantar altres dos anys en aquell indret, fins que la família els va deixar diners per poder pagar un pis a Les Corts, al carrer Benavent que tan bé coneixien perquè aquí hi havia una bodega que sovintejaven els dies que anaven al Camp Nou a veure els partits del Barça.
Empoderament de la dona
Aquell trasllat ja el van fer amb tres fills, i encara en vindrien dos més. La Maria Victoria, com feien moltes dones llavors, va deixar de treballar per encarregar-se de les criatures i de la llar. Als 35, però, va decidir tornar a la docència. Durant tres dècades de professió ha passat per diferents centres educatius. Fins que es va jubilar a l’Escola Seat de la Zona Franca. A tot arreu, deixant una petjada molt personal, amb una educació directa, sense embuts, molt dirigida a enfortir l’autoestima i l’autosuficiència dels alumnes.
El seu llegat, que encara manté ben actiu, no s’entén sense posar de relleu el que ha estat la seva lluita personal a favor de l’empoderament de la dona. Va fundar el Grup de Dones Elisenda de Montcada, que defensava el paper de les dones en l’àmbit cultural. “Era una manera recordar, que és ben curiós que fes falta recordar-ho, que la dona també té dret a cultivar-se, a distreure’s”. Tot això, argumenta, ho va impulsar en un moment en que les mullers havien de demanar permís als marits per gairebé qualsevol cosa. “No són pas el nostres amos ni ho seran mai”. I aquest és un pensament que per ella es ben contemporani, i per això convida totes les joves a tenir el seu espai, la seva privacitat. “¿Quants nois xafardegen el telèfon de les seves parelles? Si hagués tingut un diari i hagués enxampat l’Ernest llegint-lo, la casa hagués volat pels aires. Això no s’ha de permetre de cap manera”.
Amb l’associació han participat en fires, han realitzat acciones solidàries, han compartit tot tipus d’esdeveniments culturals. Però també han fet excursions i visites polítiques, com la que van realitzar a Estrasburg convidades pel Parlament Europeu. Poc a poc, la Maria Victoria ha anat picant pedra per trencar els estigmes de la dona. També als mitjans de comunicació o en la ficció, on sovint, es queixa, “només apareixem quan ens maten, per fer de ‘florero’ d’un senyor o perquè sortim sense roba”. Ella, lamenta, forma part d’una generació de dones que van renunciar a treballar i que avui, en bona mesura, no disposen d’una pensió que els doni certa independència. “En general, hem fet massa sacrificis sense recompensa”, es queixa. Tota aquesta feinada es va veure reconeguda l’any 2007 amb la Medalla d’Honor de Barcelona, que va rebre del llavors alcalde Jordi Hereu. I més recentment, a l’octubre del 2018, va ser nomenada Cortsenca d’Honor. “Les Corts no seria el mateix sense les dones que l’han aixecat”, resum.
Optimisme front el virus
La seva empenta ha estat decisiva per poder superar aquesta pandèmia. Ha estat sola a casa, ja que l’Ernest va morir fa dos anys. “Pensava que tot plegat no m’havia afectat, però sí, la tensió se’m va disparar… Potser tenia massa temps per fer girar el cap. Em venia al cap que em moriria sola. ¡Quin final de vida més horrible!, pensava”. El seu optimisme va ser més fort que la tristesa i va trobar la manera d’animar-se a sí mateixa, i de pas, als que l’envolten. Va començar a fer vídeos amb el mòbil en els que recuperava la vocació d’actriu. Es gravava (i encara ho segueix fent) representant obres de teatre, o fent lectures de poemes. I no només això: disfressada i guarnida per l’ocasió. Ha fet de Franco, d’andalusa, de la ‘doña’ Inés de Don Juan Tenorio… Diu que el seu fill gran, filòsof, el més difícil de fer riure, també ho passa d’allò més bé amb les interpretacions de la mare.
Li ha sabut greu com s’ha tractat a la gent gran des que va començar el confinament. “Hem estat oblidats i s’ha imposat molt el discurs que som població de risc. A les residències estic segura que molts avis hi han mort de pena, per no poder veure la família, per no poder sortir, per no poder gaudir de les poques coses que et queden en un determinat moment de la vida”. Diu que complia les normes, però que en més d’una ocasió es saltava el confinament “a la torera” i allargava el passeig de la compra per poder prendre més la fresca.
De Les Corts diu que li agrada tot, que es nota que fa 125 anys això era un poble. “És un districte pla, amb jardins, espais oberts. Uns barris on la gent encara et saluda pel carrer. Encara som una mica poble. Aquí em sento segura i estimada, i sentir que la gent té una bona imatge de tu és molt reconfortant”.
A la Maria Victoria li agrada sortir a caminar. Passeja per avinguda Madrid, baixa per Carles III, tot i que no li agrada gaire; recorre el carrer de Sants fins la plaça Espanya, torna per l’altra vorera i desfà el camí per tornar a casa. Diu que d’aquí no la trauran, que la seva vida i Les Corts ja estan unides per sempre.
