“Hem d’estar més pendents dels avis”

Els pares tenien por. No volien que la seva filla fos perseguida pel seu nom, així que en van triar un que no fos especialment catòlic. Posar-li Maria o Magdalena, van pensar, podia suposar un problema en temps tan convulsos, així que van optar per Otilia. Vivien en un poblet de l’Aragó, d’aquells en que tothom es coneix, fins que a principis dels anys 30 es van traslladar a Barcelona. La filla petita va néixer l’any 1936, quan Espanya iniciava una guerra de futur incert que es va allargar fins el 1939. Tot allò els va agafar a la Bonanova, on el pare feia de capatàs de jardiner. Aquesta història, però, ens porta fins a Les Corts, on l’Otilia Español, que amb el temps va fer les paus amb el seu nom, hi viu des de fa més de mig segle.

Davant d’una persona de 84 anys, la lògica et porta a pensar que tot hauria de ser prudència i ritme pausat. I més encara quan tenim a sobre una pandèmia canviant que és especialment crua amb els més veterans de la nostra societat. L’Otilia fuig de la imatge de fragilitat. És més, no acaba d’entendre per què tot s’ha hagut d’aturar. “No sé quants anys més he de viure, però si els meus fills s’han d’arruïnar perquè jo visqui més, prefereixo morir-me. Si m’ha de passar alguna cosa, serà perquè ha arribat la meva hora, però no vull sentir que sóc un pes per tothom”. Agraeix que la gent pateixi pels grans, però no se sent còmoda amb “tanta sobreprotecció”. Surt al carrer, sempre ben protegida, i el cor li queda a trossos quan ho veu tot tancat. Els bars, els restaurants, els comerços a mig gas. “¿Qui els ho compensarà, tot això?”. Sorprèn tanta sinceritat, que no és la d’una persona que creu que ja ho ha fet tot a la vida. És la franquesa d’algú que vol seguir fent coses, que no vol sentir-se una càrrega. Perquè en cap cas ho és. 

Falten valors…

El que l’Otilia no perdona és la falta de respecte. El que s’ha guanyat ella i tota la seva generació. “Ara el rei de les cases és el petit, però crec que els nens haurien d’estar una mica més pendents dels seus pares i dels seus avis”. Aclareix que no ho diu pas per ella. Té dos fills, sis nets i una besnéta de dos anys, i diu que se sent “molt estimada i acompanyada”. Però parla amb les amigues, i clar, sovint surten draps bruts, situacions de soledat incomprensibles en persones que ho han estat tot i que han estat fonamentals en el creixement de la nostra ciutat. Troba a faltar certs valors, com el fet de deixar seure un avi o una àvia al autobús o al metro. “Baixen el cap i queden absorbits pel telèfon, sense tenir en compte què hi ha al seu voltant”, es lamenta. Reivindica el paper dels més grans: “Crec que ens hauríem de queixar més, som massa callats, però moltes vegades el problema és que no tenen força per aixecar la veu i fer-se veure”. 

El destí va colpejar l’Otilia amb força l’any 1983. Tornaven en cotxe de l’Empordà i van patir un accident. El seu marit, el Francesc, va morir. Els dos nens i ella mateixa, van resultar ferits, però se’n van sortir. S’havien conegut al Club Tívoli, una sala de ball del carrer Casp. Hi va anar empesa per una amiga; ella no ho veia clar… “Però mira, el primer dia ja vaig pescar”, bromeja. Es van casar l’any 1961 a Torroella de Montgrí i el banquet el van fer a toc de mar. Una festassa. Després de dos anys a Fabra i Puig, a Sant Andreu, van venir a viure a l’avinguda de Sarrià, en uns pisos de La Caixa. Ja s’hi van quedar per sempre. Ell feia de comercial d’una empresa promotora, i l’Otilia, que havia treballat com a modista amb un taller propi, va decidir deixar la feina per dedicar-se a la família, com llavors feien moltes dones després del matrimoni. “Ara això és impensable -diu-, sovint penso que m’hagués agradat seguir treballant”.

L’Otilia recorda amb emoció els caps de setmana a Caldetes, on tenien una segona residència i jugaven a tenis amb seus dos fills. O els viatges per veure els partits del Barça fora de casa. Eren culers a mort. I ella ho segueix sent. De fet, va rebre fa pocs anys la medalla que li reconeix els 50 anys com a sòcia del FC Barcelona. Durant els anys 70 i primers 80 van compartir tren i avió amb les estrelles del moment, com Rexach o Cruyff. En una ocasió, en un desplaçament a un lloc gèlid, el president del club, Josep Lluís Núñez, estava mort de fred. L’Otilia, una dona previsora, li va deixar uns mitjons de ‘cashmere’ que portava per si de cas.

La caminadeta

Mai s’ha plantejat marxar de casa seva. Ni quan va perdre el Francesc. “Faig vida a Les Corts, m’agrada molt i ho tinc tot a tocar. El Corte Inglés queda a prop i al voltant de casa tinc tot de botigues; tinc el Trambaix, passejo per la Diagonal fins el centre comercial de l’Illa, o cap a l’altra banda fins Rambla Catalunya. Aprofito que les voreres són amples per caminar tranquil·la. També m’agrada seure, mirar la gent passar. En un banc de Tarradellas, per exemple. Llavors és quan t’adones que la gent de Les Corts som diferents. Com un poble”.

Durant aquests mesos de pandèmia, l’Otilia té la sensació d’estar vivint una pel·lícula d’alts i baixos. Ha estat bé de salut. De fet, creu que està millor que quan tenia 60 anys i patia de ciàtica. Ara cada dia s’obliga a caminar i fa uns 20 minuts d’estiraments. Busca vídeos a Youtube i copia els exercicis. “Te’n faries creus de la meva flexibilitat”. Els fa per la tarda, sempre seguint una mateixa litúrgia, que inclou una sèrie de televisió, un concurs que no es perd mai i, després, la gimnàstica. Les passejades les fa pel matí, tot i que durant la primavera també surt una estona per la tarda, quan el sol allarga el seu comiat. Tot i els confinaments, l’Otilia ha mantingut gairebé intactes les seves rutines. Entre les que hi sobresurten les visites a la família, que els diumenges espera en candeletes que porti les seves famoses croquetes i els seus deliciosos pastissos. “Veure la família ho és tot”.

Per poder sortir de tot plegat, aquesta il·lustre veïna de Les Corts recepta “responsabilitat”. És de les que pensa que el Govern no pot solucionar-ho tot, i que la solució passa pel “compromís de tots”. Ella s’ho anirà mirant des de casa, des de Les Corts. Avui, per cert, diu que s’arribarà fins el Turó Parc, que el té a 15 minuts de casa. I quan torni, potser seurà en un dels bancs de Tarradellas, tot aprofitant que el sol serà encara ben amunt i podrà escalfar-se mentre mira com la gent va amunt i avall. “Això no ho canvio per res. Ja em pots regalar un pis on vulguis que no hi aniré pas”.