“Al nostre entorn hi ha un munt de gent que necessita la nostra ajuda”

Avui és un d’aquells dies que el Pedro i la Maribel agafen el cotxe per anar a fer la compra gran. “Tinc una hora per parlar, que tenim el dia molt organitzat”, diu. Som davant d’una persona metòdica, de números. Un home viatjat que va començar a la banca i que el destí el va col·locar en una empresa que fabricava roba a Barcelona. Abans d’instal·lar-se a Les Corts, però, va passar per Santander i Santa Coloma de Farners. Anem a pams.

Tot comença l’any 1941 al petit municipi de Cogeces del Monte, no gaire lluny de Valladolid. Els seus pares vivien a León, on es va criar, però van voler que el nen nasqués a casa dels avis, al poble. Es va formar com a professor mercantil, l’equivalent actual del grau superior d’Econòmiques o Empresarials. Era l’any 1961 i Espanya, tot i que encara en època de dictadura, començava a obrir la seva economia al món. “Allò va trencar la rigidesa de tenir les oficines en un lloc molt determinat, i es van començar a instal·lar a capitals de província”. Primer a Bilbao, després a Santander. I finalment, a Sant Coloma de Farners. Recorda bé aquella feina: “Era dura, no se’t podia escapar res; havia d’aprovar crèdits, controlar descoberts…, però ho feia bé, sempre he estat una persona metòdica”.

Amb la seva vida organitzada a tocar de Girona, un bon dia un home que era client de la perruqueria dels seus pares, a León, es va presentar a Santa Coloma de Farners amb una proposta. Curiós, el que ara seria una trucada o un missatge, llavors era un parell de dies de viatge. “Les coses es feien molt més cara a cara, i la veritat és que es troba a faltar una mica de tracte personal i directe”. Venia amb una oferta laboral sota el braç: portar la comptabilitat d’una empresa de confecció que tenia la fàbrica a Barcelona. El van convèncer, i l’any 1964 arribava a la ciutat amb la maleta, molta il·lusió i un munt de dubtes.

De Barcelona li va agradar molt que la gent fos tan respectuosa. “Però el que no entenia era que la gent anés tan abrigada… La gent anava tapadíssima i jo amb la meva americana i la corbata en tenia prou. Fred de veritat, el que feia al poble”. Un bon dia, un amic de León li va dir que havia vist a la platja les germanes Rodríguez. Allò eren paraules majors, perquè una d’elles, la Maribel, havia estat pretesa pel Pedro anys enrere. No va esperar una tercera oportunitat, i aquest cop sí, van iniciar una relació i es van casar l’any 1969.

D’aquells anys, el Pedro té un record emocionat per Paco Lucio, la persona, diu, que cada dia era al petit despatx de l’associació rebent la gent. Van començar fent acompanyament a les persones grans, però més endavant van afegir tasques de bricolatge y petites feines de voluntariat, com ensenyar a llegir o reforç escolar dels nens i nenes. Tot, amb l’objectiu de millorar la vida dels més vulnerables dels nostres barris. “El que estem fent amb aquest projecte em recorda l’esperit dels inicis del Banc Solidari. Aquesta idea del ‘no estem sols’ per recordar a la gent gran que segueixen sent una part fonamental de la societat”.

Amb 79 anys, el Pedro es manté com a vicepresident de l’entitat. Per tota la feina feta, l’any 2016 va ser nomenat Cortsenc d’Honor, una distinció que va rebre “amb molta il·lusió perquè tot i que aquestes coses no les fas per rebre un aplaudiment, va ser molt emocionat que els teus propis veïns t’agraeixin el que fas”. Troba a faltar, però, que la gent jove s’enganxi més a aquest tipus d’activitat. Creu que manca compromís, no perquè no siguin solidaris, sinó perquè destinen els seus esforços cap a altres lluites, com la defensa del medi ambient.

Fa uns anys van incorporar la Maria Dolors Estivill, una psicòloga i ATS jubilada que l’any 2017 també va ser nomenada Cortsenca d’Honor. Va perdre el seu fill i, amb el temps, va decidir iniciar una tasca excepcional en la gestió i l’acompanyament del dol. “Ha aconseguit obrir diversos grups al CAP, és una lluitadora incansable que dedica un munt d’hores a acompanyar els demés en moments complicats com és la pèrdua d’un ésser estimat”. La Maria Dolors porta anys reivindicant que la Seguretat Social incorpori la gestió del dol entre els serveis públics a oferir a la ciutadania, però no ha tingut sort.

La pandèmia ha estat una altra prova de foc per la gent gran. En el cas del Pedro i la Maribel, els ha tocat viure uns temps molt complicats. Va passar en els primers compassos del confinament. Al Pedro li agrada molt caminar i aquells dies va canviar les passejades per la zona de la Maternitat per anades i vingudes pel passadís de casa. Cada dia que passava se sentia més esgotat, alguna cosa no anava bé. La Maribel tampoc es trobava massa bé. Ella va ser la primera en ser hospitalitzada, era el 5 d’abril. Tres dies després, una ambulància recollia el Pedro. Tots dos al Clínic, sense saber massa què els passava, patint l’un per l’altre. Mai havien estat tants dies separats sense veure’s. “Allò va ser molt dur. La Maribel va superar la malaltia i la van portar a un hotel a plaça Espanya per fer la quarantena. Vam tenir sort i quan em van donar l’alta ens van posar junts. Va ser molt emocionant retrobar-nos, tot i que quan em va veure, amb barba i amb menys pes li va caure el món a sobre”. Van tornar a casa el 5 de maig, sense seqüeles, recuperats.

Avui fan tota la vida normal que permet el covid. Els hi agrada passejar cap a Sants, agafar el tramvia i arribar fins a Francesc Macià, caminar per la Diagonal. “Tenim la sort de viure en un barri amb molt de verd i molt ben urbanitzat. Tenim la sort de viure al millor lloc de Barcelona”.